sábado, 17 de noviembre de 2007

L'aeroport

Acabo d'arribar de l'aeroport de rebre un bon amic que ha estat fora de casa un parell de mesos. I això m'ha fet pensar en com no valorem les coses bones fins que les perdem, ni que sigui momentàriament.
Com més hi penso, més clar veig que val la pena parlar clar i no esperar a demà per a dir allò que ens ve de gust dir, i que a vegades no diem per timidesa.
Val la pena gaudir del moment, que no vol dir llençar la casa per la finestra i cremar les naus, simplement vol dir buscar les coses bones en cada moment. No vull semblar cursi, per tant no començaré a parlar del vol d'un ocell o del riure d'un infant (ehem, sembla que ja ho he fet). Però acabo de decidir que ja és hora de trucar una amiga, a la qual fa temps que no veig. O sigui que, fins aviat.

jueves, 15 de noviembre de 2007

I tercer?

Segueixo buscant un motiu per seguir endavant ( amb el blog, no parlo de res més dramàtic que això) . Potser és la necessitat de dir coses, tot i que níngú les llegeixi; o potser degut a que ningú les llegeix precisament.
El fet és que des de fa un temps observo i tinc ganes de comentar coses que veig i coses que sento. Veig com influeix en la gent les ganes que un té de veure les coses de forma positiva. Tinc amistats que estan superant, o com a mínim posposant, un greu pronòstic gràcies a la seva negativa a llançar la tovallola. Tantmateix, també veig com hi ha gent que veu tot el que l'envolta de color negre, tot i que moltes coses no havien pintat mai tant de colors (beige, com a mínim).
Per tant, imagino que el tema és prendre's les coses amb filosofia, i tirar endavant. I, com un diu un bon amic.. Come what may.

lunes, 12 de noviembre de 2007

Segon inici

Bé doncs, com que "once started.. follow through", seguirem. No he postat res, si és que es diu així, perquè no sabia si seguir, de què parlar, i si algú s'ho miraria. Ara faig una aposta i crec que potser algú s'ho llegirà, alguna cosa sortirà i evidentment, seguiré, ni que sigui poc.
És curiós, avui en dia tothom fa publiques les seves interioritats, a la tele, als blogs i fotologs, però jo en soc reàcia, crec en el valor de les converses a mitja veu i de les confidències guanyades.
Ben mirat, el sí puc fer és explicar la història d'un lloc que pot ser o no real, d'unes persones que poden o no existir i que interactuen de forma que no necessàriament es correspon amb la vida real. D'aquesta manera potser podrem anar narrant les aventures i desventures de gent normal, amb les seves alegries i les seves misèries. I si algú pensa que es veu dibuixat en aquesta història, que pensi que la gent s'assembla a molta altra gent i deu ser una tremenda casualitat.

miércoles, 7 de noviembre de 2007

Inici


D'acord, doncs començo avui l'aventura de crear un blog. Encara no sé què vull fer amb ell i no sé si escriuré del que sé, del que faig o del que em passa. Només començo per veure cap on va tot i si dura.